Avui 3 de desembre fa 10 anys que vaig començar l’aventura de treballar amb un projecte, el projecte Òmnia.

Un projecte en el qual he après i aprenc cada dia, un projecte en el qual la part més important són les persones, i sí, en plena època de retallades, crisis i temps difícils, l’Òmnia continua vetllant per les persones i l’exclusió social.

Recordo que vaig començar amb un taller de gent gran i que grans, no ho dic precisament per la seva edat. Amb ells/es vaig emprendre l’aventura tecnològica, aprendre a estar al dia, aprendre a fer anar més eines i recursos Tic, formacions, reciclatge, viatges a Barcelona …un non stop per poder donar tallers amb la màxima qualitat possible.

Per aquí han passat moltes persones de tota mena, edat, sexe, religió o raça, i creieu-me que m’han recordo de totes, de les que hi són i de les que no, relacions afectives que és impossible no tenir perquè Òmnia és una gran família, moments de ràbia per la incapacitat de no poder estar/ajudar, moments plens, per saber bones notícies, persones que lluiten i tiren endavant.

Avui per mi un dia especial i us vull donar les gràcies per confiar amb mi, per participar, per voler aprendre, per fer que l’espai Òmnia de la Seu sigui un espai viu.

En aquest petit escrit vull recordar a tots/es els dinamitzadors de tots els Òmnia de Catalunya, gent valenta que lluita pels drets dels seus, gent que sap compartir i t’acull.

Sempre faig anar una frase que m’encanta i va perfecta per definir una mica com sóc,
“Todo lo que no se da…, se pierde” una frase també perfecta per definir el que fem i com treballem als Òmnia.

Gràcies a t@ts.