vozMe, aplicació per convertir text a veu 1


vozMe és una eina en xarxa que permet convertir text a veu mitjançant tecnologia de síntesi de veu. Aquesta eina és molt senzilla d’utilitzar, només hem de triar la llengua en que volem la veu (català, castellà, anglès, italià, … ), escriure el text que volem convertir i prémer el botó de “Generar àudio”. L’àudio generat està en format mp3 i el podrem descarregar un cop acabat la conversió. A més, podem triar entre dos veus, una de masculina i una altra de femenina.

L’eina també ofereix recursos per incorporar veu a qualsevol plana web o per dotar de síntesi de veu a qualsevol navegador web. Per fer-ho s’ha d’instal·lar el bookmarklet que trobareu a la pàgina, un cop instal·lat podreu seleccionar qualsevol text des d’una plana web i convertir-lo a veu.

Us animo a provar-ho, és molt divertit. Enllaç a l’eina: http://vozme.com/index.php?lang=ca

Informació facilitada per Cristian del Punt Òmnia Amposta.


One thought on “vozMe, aplicació per convertir text a veu

  • Nicolau

    Aquell tros de cambrer es desesperava perquè arribés l’hivern ja des de les últimes setmanes d’agost. Des del primer dels avisos de temporal frustrats que queien religiosament passant Santa Maria. Els que precedien el canvi d’estació i anunciaven el seu viacrucis. No l’hi calia ni escoltar-los. Igual que abans de començar la primavera, quan esperava l’estiu amb aquell delit insuportable i caminava perdut buscant rastres recents de cigarres, falciots o sargantanes. La seva, sense saber-ho, era la tensió existencial compartida per tota la flota d’imbècils que venien a omplir els òbits dels turistes. Un any rere un altre. I als quals res els cambiaria ni un minut del pròpi devenir, ni amb vent ni plovent. Però boi dret darrera de la barra i amb les potes davanteres empeltades al taulell de savina, aquell animalot planejava amb vista de virot el Pas des Freus. S’abraonava des de ben amunt aclucant els ulls i garbellava cada núvol amb la precisió tremolosa d’una obstinació que feia feredat. I amb un farragós gest de coll seguia corrent la vora amunt fins a Portinatx. I així passava els dies. D’Es Vedrà a Sant Carlos. D’Es Cubells a Santa Eulària. Si no l’hagués vist marxar amb el cotxe alguna nit que jo passava per allà i el bar ja havia tancat, hauria jurat que es que quedava fent guàrdia per si en algun moment, per algun racó, entrés el so d’un tro. O el reflex d’un llamp.

    I és que ben d’hora ja te’l podies trobar esbufegant i fent que no. Carregant a cops de cap d’una paret a l’altra amb la mirada amunt, enlairant-se per sobre de les boires que entelaven el vidre. Val a dir que el mural de ferides que vanar esculpint amb el front als blocs de mares de les parets era sublim. Llàstima que alguns forasters van convenir a denominar aquella obra “inscripcions talaiòtiques de tècniques de caça menor” perquè podria haver resultat una gens menyspreable i real peça artística per a l’estudi de l’origen ignot del patir d’aquell bou corprès. Va ser per les hores bevent al peu d’aquells murs i la inconscient i suggerent assiduïtat a recorrer cada un d’aquells traus amb els dits que Tomàs, l’escultor, va sentir la crida. La de la seva decadent i miserable naturalesa d’esclau. La que el va portar a escolpir, beure i excel·lir a parts iguals quan estava conscient. A esdevenir l’ànima en pena més genial i sentida que he vist posar les grapes damunt d’un roc de mares en aquesta illa miserable.

    A les escales de l’entrada i amb les restes rupestres visibles darrere seu, donava benvinguda un dels nets de l’amo. Era un vailet molt eixerit i no aixecava un pam de terra encara. El mosso, que a més a més manava el bou com si l’hagués parit, saludava als clients amb la mà enlaire i les espatlles custodiant el seu cap cot. Verd encara. Un aubecó massa pesant per a una branca tan tendre. Tot i així, els vint-i-sis anys d’hòsties a casa i vendavals al tros l’havien espavilat prou. Havia fet treballar aquella llengua de sargantana histèrica com si no tingués una altra feina i només podia frenar-la a cop de queixal. Refilava amb destresa i oportunisme cada una de les gloses que havia composat i acompanyava aquella música amb una dansa continguda, de gest servil, passa submisa i somriure hospitalari. Es donava a qui el volgués sense pensar-s’ho i maldava per atendre a tothom mentre recollia qualsevol somriure o paraula de gratitud que pogués arreplegar. Les que queien abans que el nouvingut creués el porxo i es trobés immers de ple en aquell espectacle rutilant.

    A mesura que la veu del garrit anava quedant enrere els gemecs de balena que emetia la nevera de l’entrada captaven l’atenció de qualsevol. A dins, jeient darrere del vidre hi quedaven les despulles dels últims peixos del mediterrani i als quals no s’hi acostaven ni les mosques. Cadascun en una safata escollida adientment en relació a la seva condició i preu. Ben bé com els italians insolant-se a Es Pujols. També a ells els miràven impertèrrits els membres d’una família de llamàntol formenterenc des de la nevera del davant que, dissimuladament discutien i es repartien les safates per si es dongués el moment.

Comments are closed.