Entre Constantí i el riu Francolí, s’alcen les restes d’una gran vil•la romana que ha despertat l’interèsd’estudiosos i afeccionats des de finals del segle XIX (els mosaics es descobreixen l’any 1877), tot i que jaLluís Pons d’Icart havia assenyalat la romanitat de les restes a finals del segle XVI.

Les restes més antigues corresponen a un petit establiment rural d’època republicana que en els segles II-IaC devia aprofitar el potencial agrícola del marge dret del riu Francolí, una via natural de comunicació entrela costa (Tarraco) i les planes de l’interior (Ilerda). En època Imperial (I-II dC) es construeix una primera vil•laromana adreçada principalment a l’explotació agrícola. Aquest edifici, reformat en el segle III dC, desapareixper deixar pas, en un moment encara incert del segle IV, a una nova vil•la caracteritzada per lamonumentalitat del sector residencial. Les restes actualment visibles i visitables corresponen a aquestedifici d’època tardana que incorpora en el seu cos central la sala de la cúpula.

El mosaic que revesteix aquesta cúpula està ordenat en tres franges horitzontals separades per bandes decoratives que culminen en un medalló central. La franja inferior, situada per damunt de la pintura muralque decora les parets, representa una cacera presidida pel grup de caçadors, on es destaca el personatge central, situat a l’eix oposat a la porta, sobre la finestra, i que podria correspondre al “dominus” o senyor de la vil•la. La franja intermèdia està ocupada per panells amb representacions de diversos passatges de l’Antic i del Nou Testament, com ara els profetes Daniel o Jonàs o la figura del Bon Pastor. La franja superior, sobre una ampla banda decorativa, presenta quatre panells amb escenes presidides per personatges entronitzats separats per les representacions de les estacions de l’any. Del medalló que decorava el zenit de la cúpula, molt malmès, només es distingeixen dos rostres.

La interpretació de les escenes representades en el mosaic que decora la cúpula, la troballa d’una cripta sota el subsòl de la sala i altres dades disperses, com el mateix nom de Constantí, van fer pensar als investigadors alemanys que l’edifici, projectat inicialment com a vil•la, va acabar convertint-se en mausoleu de Constant, fill de Constantí el Gran, assassinat l’any 350 dC per l’usurpador Magnenci. Aquesta proposta de considerar Centcelles com un mausoleu imperial ha propiciat l’aparició d’altres interpretacions que posen en dubte tant el caràcter funerari de l’edifici com, especialment, el destinatari imperial de la tomba i les circumstàncies històriquesque l’envoltarien. Actualment, es referma la tendència a considerar Centcelles com una vil•la tardoromana propietat d’un destacat personatge de la jerarquia eclesiàstica (bisbe) o civil (praeses, governador). No obstant, resten obertes les portes a la interpretació definitiva d’una edificació tan singular i excepcional com Centcelles.

Runes a Centcelles.

Abandonada a finals de l’antiguitat tardana, l’edificació es transforma primer en església (segles XII-XIV) de la vila medieval de Centcelles, després en ermita sota l’advocació de Sant Bartomeu (segles XV- mitjans XIX) i, més tard, en masia (mitjans XIX– mitjans XX). A partir de 1959, Centcelles va ser objecte d’excavacions i restauracions a càrrec d’un equip d’investigadors de l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid (DAI), sota la direcció de H. Schlunk i Th. Hauschild. Un cop finalitzats aquests treballs, l’any 1978 es va cedir el monument a l’Estat espanyol i, amb el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya, va ser adscrit al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. El novembre del 2000 va ser inclòs en la relació de monuments de Tarraco declarats patrimoni mundial.