Des de fa dos mesos en Jaume torna a ser el dinamitzador del Punt Òmnia Banyoles, dic “torna” sense acabar d’afirmar que mai hagi marxat. De fet, en aquests últims dos anys ha estat treballant des de l’ombra, ja que a part d’ocupar-se del manteniment del maquinari ha portat a terme un taller anomenat Gran Òmnia.
I què és el Gran Òmnia? Doncs és un taller per a persones que com el nom bé diu, son grans. Però no només per anys viscuts sinó grans per l’experiència que porten acumulada i grans per endinsar-se en aquest món tecnològic que ara, com qui no vol la cosa, està present a tot arreu.
Un gran taller també perquè ha apropat noves persones usuàries en el Punt. No deixa de ser curiós que més del 90% de persones que fan ús del Punt siguin nouvingudes i que pel contrari en el Gran Òmnia tot són banyolencs i banyolenques de tota la vida. Amb un valor afegit, que es desplacen d’altres barris per a rebre aquesta formació… i en la majoria dels casos s’apropen a peu.
Persones amb empenta i amb ganes de seguir aprenent tota la vida i que l’últim que volen, tal i com ens explica en Jaume a continuació, és que els ajudis:
– No em toquis la ma!!
Aquesta expressió que en un principi podria semblar desagradable o agressiva és justament el contrari ,reflecteix un estat físic i a vegades emocional de la gent amb qui tracto al meu Punt Òmnia. Parlo de les persones que participen a les classes d’informàtica per a majors de 55 anys, tot un món i una filosofia de treball que m’ha fet créixer com a individu i m’ha mostrat el costat agredolç de l’anomenada tercera edat, a la que inevitablement arribaré si és que no hi ha un imprevist.
Acostumar-me a les aventures i desventures d’aquests usuaris no sempre m’ ha estat fàcil, més que rés per que jo tinc un caràcter un pel insegur que dissimulo amb una falsa seguretat i autoritat. Però ells son més savis que jo i, en els primers 5 minuts de la primera classe, ja em “tenen clitxat” i em comencen a tractar amb una barreja de distància propera, una forma de fer que m’encanta i em fa sentir més a prop d’ells. Tanmateix sense oblidar mai que són unes persones usuàries especials i que sobretot no volen que els “vinguis amb històries” i paraules “rares”.
TIC? Aquesta és una de les paraules que per a ells no significa rés, el que realment entenen són les expressions: engegar l’ordinador, anar a Internet i quatre coses més que, en el fons, són les més interessants. I no els atabalis amb “messengers”,”facebooks” ni martingales, que ells ja coneixen prou gent “real”! i “les paraules pedants i buides que se les quedin les persones buides”
Gent real com ells mateixos, gent que un dia ve a classe i t’explica que ha faltat a les classes anteriors per culpa d’una malaltia i t’ho expliquen amb una tranquil•litat que et deixa amb una cara impossible de descriure. Gent que no necessita que es compadeixin d’ells pensant “pobrets”… al reves, de segur que el “pobret” sóc jo, hipocondríac sense motiu, poruc..
Em sento fort quan veig que descobreixen alguna utilitat en aquest món “virtual” i tan poc sensible que és el “món tecnològic”, massa ràpid per a ells i per a la majoria de gent, per molt que neguem l’evidencia .
Els petits avenços davant el PC són per totes aquestes persones una forma de sentir-se útils, intel•ligents i autònoms i et miren per sobre com si a dins seu pensessin ” tu que t’havies pensat ?…” Aquesta petita espurna d’èxit personal els fa seguir a les classes i a mi em fa seguir valent per a ser a prop seu en aquests moments de creixement personal i vital.
Perquè la vida què és sinó? Un continu aprendre i desaprendre, tenir i perdre i, el més important suposo: mantenir la dignitat i l’orgull de ser el que ets:
“Una persona major de 55 anys amb tota una vida per endavant!”
Jaume Garcia, Dinamitzador PO Banyoles
Núria Perpinya, TTO Vegueria de Girona
