Una finestra oberta a la Xarxa Òmnia

Feia poc es publicava un article que presentava els resultats d’un estudi sobre la ineficàcia de les activitats tipus braintraining per fer-nos més intel·ligents. Podeu consultar els resultats aquí. Per què començo aquesta reflexió així?

Bé, són molts els punts òmnia que dintre de la seva activitat disposen d’un espai de treball amb persones grans i amb discapacitat intel·lectual i psíquica i a on s’utilitza aquest tipus de programari bé com a un activitat d’entrada a l’ús d’ordinadors o com una eina d’estimulació cognitiva. La majoria d’aquestes activitats es basen en jocs molts senzills amb una interfície molt visual i que es fan servir amb el ratolí. Aquest senzillesa i el component lúdic són elements importants per motivar en l’ús del PC a persones que arriben amb molta por i una manca de confiança important al voltant de les seves capacitats.

Tal i com dic, aquests jocs dissenyats per la millora de la memòria, l’atenció i altres capacitats cognitives bàsiques, són l’eina fonamental en molts dels tallers que es realitzen amb els col·lectius amb més dificultats d’aprenentatge. Més enllà de la utilitat com a reforçadors de les capacitats cognitives de la persona, l’oportunitat que ofereixen aquestes eines és la de permetre participar en un espai social i normalitzat a persones que creien que ja no podrien aprendre i sobretot, que això de la informàtica els quedava massa lluny.

La meva experiència com a ex-dinamitzador del punt Òmnia de la Fundació Marianao de Sant Boi de Llobregat, una vila amb una tradició important en l’assistència a la discapacitat psíquica, em va permetre entrar en contacte amb aquesta realitat i treballar molt a prop amb joves amb discapacitat intel·lectual i també amb adults amb discapacitat psíquica, pels quals, venir al punt era l’excusa per sortir de les quatre parets del centre psiquiàtric i anar a l’edifici dels balcons de colors per veure’s envoltats de nens i joves, de rialles i de vides que no són les que habitualment podien compartir.  Era l’excusa per fer un cafè i passejar, conversar amb gent que no eren pacients com ells i elles i passar una bona estona fent trencaclosques, escoltant música, veient videoclips o sèries de TV, i buscant informació sobre qualsevol tema que es puguessin imaginar (una autèntica prova de foc pel que escriu).

D’aquests espais no només aprenen ells, com a qualsevol relació d’aprenentatge,  i n’hi ha un autèntic intercanvi amb el coneixement d’experiències de vida sorprenents i terribles, però amb moments molt divertits i amb l’apropament a una visió del món que ens fa replantejar moltes coses. Durant aquest intercanvi un aprèn la importància de respectar el temps de cada persona, i sobretot la necessitat d’oferir solucions individualitzades i escoltar: un autèntic hort per cultivar la paciència i relativitzar les nostres pròpies creences. Malgrat les dificultats, la quantitat d’afecte que el professional comparteix, és el millor premi al desenvolupament de l’activitat.

Recordo els contes impossibles d’en “M” i la seva mania d’apagar l’ordinador quan menys t’ho esperaves perquè deia que estava a punt d’esclatar, les recerques filosòfiques del “R” sempre carregat amb diaris i revistes, i com es sorprenia la “M” cada vegada que buscàvem una cançó i la trobàvem… No menys sorprenent i enriquidor era poder saber una miqueta del que pensaven i sentien, llegint els articles que publicaven als blocs… articles divertits a vegades, però també terribles i plens de difícils experiències de vida.

Tot això, malgrat el que diguin els estudis sobre l’eficàcia del programari d’estimulació cognitiva, és motiu suficient per  continuar fent-los servir malgrat que no millorin la memòria o l’atenció de les persones que els fan servir. Tot això dóna sentit a un projecte que, com Òmnia, vol oferir un espai acollidor i de convivència per a tothom!

Res millor que finalitzar amb algunes reflexions de persones dinamitzadores que tenen l’oportunitat i la sort de treballar i aprendre amb aquests col·lectius:

Jo crec que el treball que fem a l’Òmnia de les Escodines amb els discapacitats psíquics és només el punt d’arrencada d’un projecte d’inserció o reinserció social que va més enllà de l’aula d’informàtica.
En el nostre cas son disminuits lleus, persones amb problemes psíquics derivats de malaties mentals (esquizofrència, depressió, etc.) o addiccions. Son persones que anteriorment havien format part de la vida social, amb menys o més involucració, i que ara els hem de donar un cop de mà perquè normalitzin la seva vida. En el nostre cas, parlem d’un grup d’unes 20 persones que només surten del seu “Club Social” o centre de dia per venir a l’Òmnia. Això és un gran pas: han sortit del seu hàbitat, de la seva cúpula de protecció per anar a un lloc hostil. Un cop aconseguim fer seu l’Òmnia, treballant amb temes quotidians i altres de més lúdics, podem pretendre fer petitissims passets, com per exemple un dia agafar una càmara i anar a 100 metres a fer fotos de paisatge. O per exemple que es quedin 5 minutets a la Biblioteca del centre llegint el diari. Per tant, l’Òmnia els és una eina de sociabilització i, sobretot, normalització.
Alba- PO Escodines.

Porto 5 anys treballant amb diferents col·lectius amb diferents discapacitats físiques i mentals. He après infinitat d’habilitats amb ells. Potser la qualitat, aptitud, actitud i la força de voluntat són les habilitats que més m’han sorprès. Com educadora sé que tothom és capaç de fer però sincerament fins que no es porta  a la practica no es veu, i això és lo que jo recomano, treballar amb aquest col·lectius, només cal paciència i de seguida es veu el treball i com progressen.
Tot i que hi ha dies molts durs, EM SORPRENEN CADA DIA!!! On són les discapacitats ?? ara després de tot aquest treball crec que s’hauria de canviar aquesta paraula que ja per si sola discapacita aqualsevol.
Si sumen el tema del material adaptat , això ja és la BOMBA!!!
Ester Collado – PO La Seu d’Urgell

Les TICS fan possible i fàcil, **a un nivell virtual**, per al col·lectiu de persones amb discapacitat al meu Punt, el que sembla impossible o difícil, a un nivell real: entrar al món de la informació i de la comunicació, on tots som iguals i a tots ens pertany . Les TICS són un pont, en definitiva, perquè aquestes persones puguin accedir al món de la música, la imatge, la cultura, la participació, la lectura, l’oci… el món de tothom.
Isabel Becerra – PO Sant Vicenç dels Horts

La meva experiència en el treball amb discapacitats psíquics va començar aproximadament fa 6 o 7 anys. Fins aleshores mai no havia tingut l’oportunitat de treballar amb un col·lectiu així. Al començament no sabia bé per on havia de tirar. Sincerament no em trobava gens preparada per la feina. Ningú m’havia explicat com havia de procedir i quines activitats es podian portar a terme.
A partir d’aquí ha estat un procés d’aprenentatge permanent i sense dubte enriquidor. Ara sé més del què sabia però mai no és suficient i la tasca d’aprenentatge és permanent.
Al llarg d’aquest període, els alumnes del centre de lleure i jo hem après a caminar junts,   a respectar-nos i a estimar-nos. No ha estat una feina difícil, sincerament, m’ho posen molt fàcil. Són persones molt afectuoses i agraïdes i la única cosa que pot ser necessiten és una mica més de temps per fer les coses i un pel més de paciència. Però fem el mateix bàsicament que d’altres grups però, més a poc a poc. Necessiten un espai, una oportunitat, respecte i afecte, com tothom.
El nostre bloc: http://centredelleurelespurna.blogspot.com/
En la jornada de portes obertes de fesInternet (http://fesinternetvalls2010.blogspot.com/2010/05/portes-obertes-descobreix-la-cultura.html) d’enguany tb van participar.
Luisa Miralles – PO Casa Caritat de Valls

L’ús de les TIC ens permet reforçar aspectes quotidians amb eines adaptades que faciliten l’aprenentatge, ja que podem optar per diferents formats en funció de les necessitats específiques de cada persona, fent una atenció més individual i no tan de grup. D’altra banda, en funció del grau d’autonomia, l’ús d’eines de comunicació a Internet els mostra altres opcions i tipus de relació amb l’entorn, amb les amistats, amb si mateixos i amb la descoberta de noves impressions, motivacions i aprenentatges, tot formant part, en la mida possible, d’una construcció més global.
Cristina Espinosa – PO CIJ Bellvitge

No sé….., és molt difícil fer una reflexió, jo el que percebo és això:
El venir a l’Òmnia és un esdeveniment setmanal que els agrada molt, mai falten, se senten importants, autònoms i companys, i gaudeixen jugant, xatejant i aprenent coses noves. La interrelació és un factor imprescindible: parlar de les seves coses, celebrar els aniversaris, posar la seva música i fer unes rialles… Són una nota de color molt especial a l’Òmnia.
Azucena Allueva, PO GI San Cosme

Al PO de Blanes treballem amb persones amb discapacitat intel·lectual des de gairebé el primer dia que vam obrir les portes ara fa tres anys. I de totes les aportacions que les Tic donen a aquest col·lectiu: procés educatiu, socialització, estimulació cognitiva… jo em quedo clarament amb dues:
La primera (arrel de la posada en marxa del blog del rusc) es el fet de la  visualització, el fet d’estar presents a la xarxa i aportar el nostre granet de sorra pel coneixement i el reconeixement de les persones amb discapacitat i les seves realitats.
El segon es el fet normalitzador, el que les persones amb discapacitat no quedin fora de la societat tecnològica, el fet de que el Jordi, la Magda o el Cristian es comuniquin amb el correu electrònic, mirin el vídeo de la Shakira al Youtube, facin una partideta al Bubble on-line o vegin les últimes noticies del Barça com tothom. Aquesta es la aportació més gran que Òmnia fa a aquest col·lectiu.

I si voleu saber-ne més visiteu el nostre bloc : http://elrusctaller.blogspot.com/
Jose Navarro – PO Blanes.

Gabriel González – Tècnic ODC de la Xarxa Òmnia